concurs relats curts tmb

Ja hi era de nou, la Juana tornava a preguntar al conductor:

 -Quan serà? –deia entrebancant-se amb les paraules.

-Hi seran, un euro i mig- mencionava sense despistar la mirada.

Agafava la barra lànguidament, tremolant, sense molta fe d’aguantar dreta,i divisava el seu germà, en Pere, i a l’hora pensava:“n’estarà segur de que arribem?”. De sobte es donava comte de que la història no era més que la rutina, i que tot i el patiment arribarien escorant les mil·lèsimes de segon.  No era sorpresa, ara, miraria a la seva butxaca, el moneder, s’adonaria de que si  portava els diners per l’esmorzar.  I...  bé, a mirar per la finestra.

-Mira Pere que es la Marina!

-Ohh! La encisadora Marina- sospirava en Pere.

I la Juana neguitosa de enveja,  per aquells ulls blaus i enlluernats, mastegava fort sense tenir res en els dents, encara que la Marina fos la seva amiga li donava una ràbia inconfessable el seu pas triomfant per l’escola. I s’obrien les portes de pam a pam, i tot seguit peu endavant i peu endavant, i trepitjar el terra, aixecava la mirada confusa i sabria que eren les vuit. Encara estava el cel fosc, convuls, malalt, el blau d’hivern però grisós, d’hivern però en plena primavera, que seria dels rancors de la Juana si no fos la rutina.

Al damunt,en la classe la Juana es trobava totalment paral·lela al professor, com a la lluna de València, no sé gairebé en que estaria pensant pot ser en el tiquet de tornada de l’autobús, sempre neguitosa per saber si el moment de l’autobús li faria conèixer un bon noi, qui sap pot ser, o podria estar pensant en l’hora d’esbarjo, podria o la mare, que dinaria avui? No se sap la veritat es que ho únic que sabem es que faria moltes com diàriament.

Es té que saber apreciar les coses de la rutina, gràcies a això existeixen les coses fora de lo comú, la Juana era una noia dins d’una gàbia massa complexa per ella la vida.

-Juana?- li deia el tutor.

La Juana de nou es trobava dins de la classe, murmurava baix, com amb una pedra a la gola:

-Ahh! Sempre jo, en i jo que sé pensant, que en faré de mi?

Sempre ho mateix, sempre, recordava.

                                                          Per la rutina,

                                                          si viu l’experiència,

                                                          emula la vida,

                                                          en vers de la

                                                          sensació la violència.